Galeria d’imatges

A cada pas és un viatge poètic i absurd a través del redescobriment del món. Què hauria passat si Winnie, la inoblidable protagonista de Oh, els bons dies, de Samuel Beckett, hagués pogut sortir volant i, així, escapar-se del seu monticle de sorra? Igualment aferrada a les seves manies i el seu optimisme incessant. Amb humor, tendresa i la mirada ingènua d’una pallassa, l’obra transforma l’absurd existencial, on cada troballa és un petit miracle i cada caiguda, una nova oportunitat de volar. A cada pas juga amb la fragilitat i la resiliència, amb la solitud i la bellesa del camí, portant els espectadors a una travessia tan còmica com commovedora.

Una finestra, una llum. Una altra finestra, un quotidià. Una altra finestra, un edifici on tres dones ens parlen d’un no poder parar. Tot s’ensorra, es trenca, la maleïda guerra eterna! Tres pallasses que es troben en aquest camí de l’èxode antic per recrear el món i tornar-nos el plaer de riure de les coses més petites, però posant el dit a la nafra quan les coses ens molesten. Viuen en les històries que s’han explicat en tots els conflictes i utilitzen números de pallassos antics per reafirmar la voluntat de ser còmiques. Tres heroïnes oblidades que ens expliquen la seva història amb la voluntat de riure i fer riure, per viure en la nostra memòria.

Veus que no veus presenta la versió femenina de les anomenades “entrades clàssiques”, els números que inicien un espectacle o enllacen escenes. Per una banda, i com a pallassa augusta, la Pepa Plana. Per l’altra, en el rol de pallassa blanca, la Clara del Ruste. Com canvien i quin significat prenen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos? La companyia de Pepa Plana sempre ha reivindicat la figura de la pallassa i ara presenta els números circenses més clàssics. Es tracta de riure? Sí, però no només d’això, sinó de parlar, jugar i, potser, mossegar.

Una persona singular, dolça i una mica excèntrica, potser amb un ‘click’ més enllà, una de tantes. Viu la soledat enmig de la multitud. No sabem d’on ve, però diries que ve de lluny, ni on va, i diries que no hi ha destí. Qualsevol parada és la seva habitació d’hotel. Entra a poc a poc, s’instal·la al gran cercle. Només vol que ens la mirem, ser vista, que ens l’estimem.

Estem al damunt d’un bufet de qualsevol casa on hi trobem alguns objectes quotidians en els que hi destaca un quadre amb quatre àngels que canten, és un Paradís Pintat. Tota la vida veient-lo i no hi havíem caigut que n’hi ha una de diferent, que té el somni de volar per transformar-se en àngel de la guarda.

Un fil conductor (vermell) que ens porta a explicar les diferents situacions del mite grec.Aquest fil ens permet fer i desfer un tapis, on la protagonista, aquesta Pepa/Penèlope pallassa, tot i esperar el seu Ramón/Ulisses, gaudeix compartint les situacions més poètiques i tendres d’aquesta espera així com les més absurdes i còmiques.

A partir d’accions molt quotidianes de l’imaginari femení, tres caràcters amb tres històries diferents; la dona de la neteja del teatre molt atabalada perquè tot ho ha de fer sola, una indigent que crea la seva familia imaginària amb el que porta al carretó i una gitana mig acròbata mig màgica, transcorren per l’escena on de seguida ens reconeixerem per la seva proximitat.

L’obra comença tot just en el moment que la Pepa s’assabenta que l’acaben de fer fora d’una gran producció teatral on ella anava a fer el paper protagonista…, o això es el que ella s’imagina. Aquest es tant sols el punt de partida, doncs la Pepa està decidida a tirar endavant tota sola el projecte. “Giulietta” es un espectacle que s’enriqueix amb el contacte directe amb el públic, i que descobreix la mirada del pallasso des de la condició de dona.

Integrat per una sèrie de números que comencen per una memorable e hilarant paròdia de La Vaca Cega, el poema de Joan Maragall, a De Pe a Pa, Pepa Plana fa de poeta i rapsoda, irreverent, però plena d’humanitat. Ens explica una història xinesa, dialoga amb una patata i ens demostra com de cruel pot arribar a ser l’existència de les persones.

Dos móns conviuen de costat. Dues realitats. Un pallasso i una pallassa ens ho expliquen, cadascun a la seva manera. Dues visions complementàries, dues cares de la mateixa moneda. Dues històries contradictòries en què els problemes grossos tenen fàcil solució i els problemes petits poden ser realment complicats. El món, diuen, està molt mal repartit.

Amaluna s’inspira en ‘La Tempestat’ de William Shakespeare, aquest és el seu punt de partida. La trama se situa en una illa de dones, on hi ha la celebració de la Miranda, que es fa dona. No obstant això, a l’illa hi arriba la tempestat i, amb ella, els homes. «Aquí comença tot l’embolic». Després hi ha una història d’amor de Miranda i Romeo i es barregen diferents personatges de Shakespeare.

Dos pallassos i una pallassa que es troben en aquest camí del èxode per recrear-nos el món i tornar-nos el plaer de riure de les coses més petites, però posant el dit a la nafra quan les coses ens molesten. Tres perdedors oblidats que ens expliquen la seva història amb la voluntat de viure en la nostra memòria. Èxode és un viatge sense retorn que pateix la humanitat des dels primers temps de la seva existència…ja sigui per motius religiosos, polítics , de fam, o ara també per motius climàtics.

Aquesta va ser una producció de l’Orquestra de Cambra de Granollers. A partir de la partitura de Tibor Harsany, compositor i pianista hongarès composta el 1950 per a aquest conte dels Germans Grimm, on l’orquestra interpreta la partitura i la Pepa Plana explica el conte en una adaptació lliure, mitjançant la mirada ingènua, atrevida, tendra i desvergonyida d’una entranyable pallassa que amb els seus dots camaleòniques, aconsegueix fer-nos reviure el conte com si ens l’expliquessin per primera vegada. La música, molt descriptiva, interpretada per 8 instrumentistes de l’OCGr, dirigits per Francesc Guillén, embolcalla els gestos i les paraules de Pepa Plana. La direcció escènica corre a càrrec d’en Pep Bou.

Estrenada al Teatre Auditori de Granollers i havent fet una extensa gira per Catalunya durant les temporades 2006/2007 i 2007/2008, és el primer cop que la Pepa Plana intervé en un espectacle pensat per a tots els públics.

En un món d’actors, irromp aquesta pallassa amb tota la seva innocència, però amb la convicció que son els altres els que van en direcció contraria i tal i com diu la directora del muntatge, l’Ester Nadal: “ens allibera de lectures psicoanalítiques i de clixés interpretatius excessivament restrictius”.

Pepa Plana, actriu i pallassa catalana, nascuda a Valls, Tarragona, el 2 de maig de 1965, és un referent nacional en el gènere per la qualitat dels seus espectacles i per la seva contribució en la visualització de les pallasses, destacant com una de les figures europees.