Veus que no veus

veus que no veus

Veus que no veus presenta la versió femenina de les anomenades “entrades clàssiques”, els números que inicien un espectacle o enllacen escenes. Per una banda, i com a pallassa augusta, la Pepa Plana. Per l’altra, en el rol de pallassa blanca, la Noël Olivé. Com canvien i quin significat prenen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos? La companyia de Pepa Plana sempre ha reivindicat la figura de la pallassa i ara presenta els números circenses més clàssics. Es tracta de riure? Sí, però no només d’això, sinó de parlar, jugar i, potser, mossegar.

Fitxa artística



Pepa Plana: Pallassa Augusta
Noël Olivé : Pallassa Blanca
Direcció:Joan Arqué
Assistent direcció: Inés García
Coreografia: Roger Julià
Escenografia: Xavier Erra
Il.luminació : Yuri Plana
Música: Llluís Cartes
Vestuari: Rosa Solé
Música i veu a Tirallonga: Roser Pou
Fotografia: Joan Sánchez
Producció: La Vaca Flaca

La premsa ha dit:

Veus que no veus
Pepa Plana està magnífica i extraordinària. L’energia, la riquesa dels seus gestos, els infinits recursos que demostra, el ritme sobre l’escenari, el moviment que acompanya cada paraula, el contrast d’estats d’ànim i, en definitiva, la comunicació de Pepa Plana sobre l’escenari són potentíssims i fan d’aquest espectacle un dels millors de la seva carrera, ja que uneix les seves dots teatrals amb un terreny al qual no acabava d’entrar mai: la pallassa de pista. I aporta com a gran novetat una rèplica, l’actriu Noël Olivé, tot un descobriment que fa el paper de carablanca i de persona d’ordre davant les estridències de la dona augusta.
La versió en clau femenina de dues de les entrades més clàssiques del circ és una de les grans novetats de l’espectacle i un homenatge a les àvies que no van poder ser pallasses. L’espectacle parla de la desigualtat que pateixen les dones des d’una òptica feminista.“Si ens heu vist és perquè hi som”, diuen Plana i Olivé al final de l’espectacle. I esperem que hi continuïn sent i que les puguem seguir veient en moltes sales de Catalunya, perquè aquest espectacle, pel que es veu, és una peça imprescindible que esperem trobi el seu lloc. S’ho mereix.
Marcel Barrera, Recomana 19/10/18.

Veus que no veus
S’han acabat les metàfores, Pepa Plana es presenta sense filtres. Ara, acompanyada per Noel Olivé que assumeix el rol de Carablanca: alta, estirada, dominadora i patèticament derrotada per l’espontaneïtat i l’empatia d'una Augusta com Pepa Plana que les canta com un bufó al seu rei. I que aconsegueix divertir el poble. Aquest dues pallasses fan un espectacle tendre com un matalàs, però amb un sa punt de cinisme.
Reivindiquen les dones a l’escena. I a les direccions dels teatres. I ho fan amb les entrades clàssiques, evitant trepitjar (divertidament) les versions de’n Tortell Poltrona i emparant-se amb la màxima del Monti: nosaltres volem “trabajar de trabajar”.
Jordi Bordes, Recomana 20/10/18