Pepa Plana va a executar el “més difícil encara”. La pallassa catalana (Valls, Tarragona, 1965) ha acceptat la invitació del Cirque du Soleil i participarà en el nou espectacle que s’estrenarà a la primavera de 2012 a Montreal i amb el que, durant un any i mig, recorrerà Canadà, Estats Units i Àsia. Plana arriba a la redacció d’EL PAÍS a Barcelona amb una faldilla estampada de diaris i amb un collaret del qual penja un Chupa-Chups vermell. Després de posar per al fotògraf, es treu el seu preuat nas vermell, la mateixa que després d’unes quatre o cinc actuacions regalarà a algun dels seus amics més especials, i la guarda en un joier. Ja sense nas, es posa una mica més seriosa per respondre a les preguntes dels lectors d’EL PAÍS.
Una pallassa es diferencia d’un pallasso en “la facilitat que tenim les dones per connectar amb la part més fràgil de les nostres emocions. Se’ns ha permès plorar més”. De fet, una de les raons per les que va prendre la decisió d’emprendre el projecte juntament amb el Cirque du Soleil és que l’espectacle “girarà entorn a l’univers femení”, afegeix l’artista.
“El pallasso fracassa, és patètic, i es mostra així davant del públic amb tota la seva fragilitat i de vegades mala llet, però en el fons el que fa és posar un mirall davant del públic. Ens veiem en aquest mirall i ens reconeixem”. Ella és una pallassa “indignada” i es reconeix en el moviment del 15-M. Sobre la manifestació d’ahir pensa que “va ser impressionant la força que podem tenir les persones quan ens ajuntem. Alguna cosa canviarà. Ha de canviar”, afirma.
Respecte a la crisi “… l’entristeix profundament el ximples que hem estat. Durant un temps tots vam ser rics i era tan bonic … però ens van enganyar. Els pallassos sabem molt bé el que és estar en crisi”.
Hi ha crisi però la pallassa ara té èxit. Mai s’ha presentat a cap dels càstings del Cirque du Soleil però la van cridar perquè seguien el seu treball i coneixien les seves representacions. L’ofici de Pepa Plana és pura ingenuïtat: “El pallasso és un optimista nat, viu al país del SÍ, tot és possible i no es desanima mai. Constantment es troba amb problemes i busca solucions i cada solució és un nou problema (. ..) El major èxit és el seu fracàs “. Però també pot ser que mostri el camí més ferm si es volen canviar les coses, “hi ha tot un moviment de desobediència que utilitza eines del pallasso per enfrontar-se a la policia i desarmar regalant flors, per exemple”.
