Per a aquestes converses d’estiu la cita és a La Central del Circ, unes instal·lacions fantàstiques situades al Fòrum de Barcelona, mirant al mar. Circ i pallasses o pallassos podrien semblar paraules casades, però ben aviat me n’adono que ja fa temps que unes i altres van haver d’emigrar del seu regne romàntic per explorar nous territoris escènics i descobrir nous públics. Vaig conèixer Pepa Plana ja fa molts anys, quan els dos materialitzàvem un somni de convertir-nos en actor i actriu de l’escena catalana, formant-nos al vell Institut del Teatre de Barcelona. Mentrestant i al mateix temps, a Vilanova i la Geltrú, un nen de pocs anyets creixia menjant escenaris i bevent espectacles. Ara, gràcies a l’ENTREACTE, els fem seure cara a cara, perquè ells es coneguin més personalment i nosaltres els coneguem millor. Mateix ofici i diferent naixement. Mateixes il·lusions i diferents projeccions. Mateix amor i diferent mirada. Segurament no són tan “diferents” de com ells es creuen, perquè finalment els dos trepitgen el “mateix” camí de l’artista únic, indomable i somiador.

Pepa Plana: Podríem dir que ens coneixem de fa molt temps, però més per referències d’altres, veient alguna actuació teva i petites trobades, no? La primera notícia que tinc de tu, ja fa molts anys, és pels teus pares (riuen el dos). De fet, jo tinc un fill una mica més gran que tu. (tornen a riure) Ens hem vist treballar, hem coincidit en algun moment, però potser mai ens havíem parat a parlar d’aquesta manera… tan íntima… (el riure esclata).

Guillem Albà: Doncs jo et conec de sempre. A mi se’m fa estrany això perquè molta gent que jo coneixia de petit i que havia vist per casa, o que els meus pares me n’havien parlat, en aquests moments són companys de professió. Ara, quan coincideixo amb gent de l’ofici penso: ui… quan era petit a tu ja t’havia vist actuar!

P. P.: Som generacions diferents, però sempre tots venim de tradicions i mestres anteriors a nosaltres. Jo també he après de gent que vaig veure de joveneta. El que em passa és que ara ja em trobo espectadors que em diuen que m’han vist quan ells eren petits i això em fa pensar que ha passat una mica el temps (riuen). Sí que la meva base, la meva formació, és d’actriu formada a l’Institut del Teatre, i he de dir que en aquells moments ni jo mateixa sabia que volia ser pallassa. De fet, de circ no hi havia res o molt poquet. Però ara veig que la majoria de dones pallasses de la meva generació, que hi ha en l’actualitat arreu del món, venim quasi totes del món de l’art dramàtic. Els que ara comencen sí que tenen més oportunitats de formar-se o practicar d’una manera més professional i seriosa.

G. A.: Com va ser el pas d’actriu a pallassa?

P. P.: Doncs per casualitat. Jo em vaig posar el nas de pallasso per primera vegada només per enriquir la meva actriu, no tenia cap intenció de dedicar-me al clown. Fent cursos, descobrint pallasses internacionals que em van “trasbalsar” i també fent petites intervencions per cases “ocupades” d’aquella època, on hi havia molta activitat cultural. Després d’aquestes experiències ja no hi va haver marxa enrere. Era com una addicció, pensava: “Això que m’està passant quan sóc pallassa no em passa quan sóc actriu.” A principis dels noranta aquí no hi havia circuit ni hi havia cap dona pallassa sola i per a adults. M’era igual. No tenia res a perdre i va començar l’aventura i ho vaig fer amb el meu primer espectacle: “De P a Pa”. Però això no és un monòleg! I tu… explica’m, com has arribat fins aquí? Sé que et van molt bé les coses i que ara fa pocs dies t’han donat un premi a la ciutat de Tàrrega, oi?

G. A.: Sí… és cert i em fa una mica de vergonya aquest tema. Jo també vaig començar estudiant teatre per algunes escoles de Barcelona. Anava picant d’aquí i d’allà. Teatre de text, musical, ball. On vaig aprofundir més va ser amb el mètode Lecoq, que és teatre de creació. Perquè jo el que sí tenia molt clar ja de petit és que volia crear les meves coses. No volia ser “només” un actor. M’atreia tot: escriure, dirigir… Ser conscient de tot. Després vaig fer un curs de clown i més tard va aparèixer una persona clau en la meva carrera: en Jango Edwards. Amb ell tot aquell desordre es va posar al seu lloc. Vaig entendre el perquè m’interessava el clown. Vaig entendre el missatge, la filosofia.

P. P.: (l’interromp) I tu el teu pallasso com el vius?

G. A.: (es queda parat per la pregunta) Ui… no sé com el visc. Quina pregunta… He anat fent… Era molt jovenet i atrevit i un dia li vaig dir al Jango: “Vull fer un espectacle.” Ell em va dir: “Vale, vine a casa i t’ajudo.” Jo vaig ser el primer sorprès perquè els meus pares me n’havien parlat moltíssim i de tots els seus espectacles. Quan vaig arribar a casa del Jango vaig trucar als meus pares i els hi vaig dir: “Papes sóc a casa el Jango i m’ha dit que em dirigirà un espectacle.” Van flipar. (riem) I em van dir: “Nen: fes, fes…”. I jo vaig fer. Ell em va ajudar moltíssim. Em portava a actuar per molts llocs i finalment vaig estrenar el meu primer espectacle, molt de l’estil d’en Jango. Per sort vaig fer molts “bolos” i això em va permetre anar trobant cada cop més la meva manera de fer. Ara ja tinc nou espectacle, però tot ha anat molt rodat, quasi sense adonar-me’n. Hi ha hagut una evolució del primer al segon, he intentat posar-me deures i buscar coses noves.

P. P.: No t’ho prenguis malament, però jo recordo que fa molts anys, quan tot just em començava a posar el nas, em van dir que un comença a ser bon pallasso o pallassa a partir dels cinquanta anys. És cert que a les famílies del circ un comença a fer de pallasso quan ja ha passat per moltes altres disciplines. La joventut és per a les acrobàcies, malabars, trapezi i quan ja no pots amb el teu cos, concentres tota l’essència del món del circ en el pallasso adult. Diuen que el maquillatge del pallasso, quan tens vint anys, no se t’enganxa a la cara. Es necessita pes, arrugues, cansament per ser un pallasso o una pallassa autèntica. És la lògica de l’adult que torna a ser nen, després d’haver viscut. El pallasso no interpreta cap personatge.

G. A.: (aquí en Guillem arronsa el nas) És que jo no sé si sóc pallasso o actor. Si faig circ o si faig teatre. No sé on classificar-me. Al principi quan feia de clown em van dir que allò no era circ i vaig començar a pensar que feia teatre; però els de teatre em van dir que jo no era actor sinó que feia de pallasso. Al final vaig dir: “Bé, jo actuo i ja està.” Ara m’he adonat que el que m’interessa és barrejar disciplines i tinc clar que ser pallasso és més una filosofia, un missatge, una manera de prendre’t les coses… i ja està. Finalment és una tècnica.

P. P.: És curiós això que dius que sempre estàs a la frontera de les coses. Jo crec que aquesta és una condició indispensable del pallasso. Però la meva visió de l’ofici no és tan tècnica, sinó potser més romàntica. La meva pallassa és sempre ella mateixa i juga a ser altres persones, a viure situacions inversemblants, però sempre parteix d’ella mateixa.

G. A.: A mi se’m fa “raro” parlar del pallasso com si fos una persona viva, que existeix.

P. P.: A veure, no ens confonguem, jo sé separar la vida de la meva feina. Jo no vaig de pallassa les vint-i-quatre hores!

G. A.: Doncs tens una sort! Perquè hi ha gent que no ho sap fer i van de pallassos les vint-i-quatre hores del dia (riuen). És important saber on comença i acaba l’escenari.

P. P.: La meva pallassa sóc jo multiplicada per deu mil. No sóc un personatge. M’agrada entendre que no interpretes ningú, sinó que t’interpretes a tu. Sóc jo amb totes les coses que opino, que he viscut, però revolucionades i sacsejades. No interpreto la meva pallassa, simplement la deixo ser. Si el pallasso l’interpretes com a personatge hi haurien pallassos iguals. Si parteixes de tu mateix mai t’assemblaràs a ningú. Jo crec que el que més fascina l’espectador quan veu un pallasso és el seu carisma, la seva personalitat única. Això també passa amb els actors, amb els pintors, amb els cantants… Ens agrada i valorem la diferència.

G. A.: Per a mi jo crec que la teva visió és més la del pallasso clàssic, que ve d’una tradició més del circ. Com per exemple, en Charles Chaplin o en Charlie Rivel, que els posessis on els posessis, visquessin el que visquessin, sempre eren ells. El mateix personatge. Jo crec que des de fa uns anys enrere ha aparegut una nova manera de presentar la feina del clown. De trencar la manera de veure-ho i que un clown podria fer més d’un personatge. Jo crec que el que va aportar en Jango Edwards…

P. P.: (el talla) En Jango també sempre fa el mateix personatge!

G. A.: No estic d’acord (riuen). Jo diria que té el mateix estil, però fa diferents personatges. A mi m’interessa més aquesta manera de fer. Ara faig un personatge, després un altre. Sempre partint de la base del clown, però amb moltes més possibilitats de varietat dalt de l’escenari.

P. P.: El que és evident que dins del món del clown no hi ha un sol model. Només faltaria. Podem trobar molts tipus de clown: els esbojarrats, els excèntrics, els més musicals, els que parlen, els muts, els mes teatrals, els bufons… hi ha molta riquesa. Tu potser per influència del Jango estaries més en la categoria de boig. (tornen a riure).

G. A.: Sí, potser amb el primer espectacle sí, feia un humor més de l’absurd, més “destroyer”, més provocador; però ara amb aquest segon no, he canviat el registre. Intento, seguint el llenguatge del clown igual, anar cap a un costat més tendre, més romàntic, mes poètic. Amb això potser queda exemplificat quina és la meva visió d’aquest ofici: partint sempre de la mateixa base, crear barrejant estils i provant coses noves.

P. P.: Això que et passa crec que es totalment lògic pels temps que t’han tocat viure. De fet, jo ja vaig començar tard a fer de pallassa, però els meus primers espectacles eren energia pura i quan més em movia millor. Ara ja porto sis espectacles i cada vegada me n’adono que necessito bellugar-me menys. Que menys energia és més. Abans per fer riure potser feia 300 vegades un gest i ara he descobert que és pot fer riure només amb un petit moviment del braç. He après amb el temps que si em bellugo molt quedo desenfocada; tot i que segueixo “emetent” des de la mateixa pallassa del primer dia. Vaig més cap a l’essència i a la respiració controlada dels grans mestres.

G. A.: (sorneguer) Tot això que dius està molt bé, però ja m’ho trobaré quan tingui cinquanta anys. Ara no em toca ni ho sabria fer. La gràcia de la creació personal és que el que facis en cada moment serà fruit del que estàs vivint en cada moment. És el que m’interessa més del món del clown. I sobretot que la teva feina es pugui veure a molts llocs, no només a Catalunya. Que aquest esforç a vegades tant dur no se’ns escapi per l’aigüera.

P. P.: Home… ara tu estàs vivint una època on ja hi comença ha haver una tradició de noms de pallassos catalans i vulguis o no el públic ja accepta aquesta tradició de pallassos i pallasses teatrals. Quan jo vaig començar potser de conegut només hi havia en Tortell Poltrona. Ara quan estàs a Catalunya penses que tots els que estem treballant a la mateixa corda som molt diferents, proposant coses molt variades i amb colors súper bonics. Però he de dir que quan vas a fora, si que et reconeixen un segell català, que nosaltres mateixos no sabem veure. El que està clar és que a d’altres països europeus hi ha una idea molt arrelada que a Barcelona és on passen les coses importants dins del món del clown. I jo quan estic aquí miro al meu voltant i penso… doncs que malament que deuen estar els demès (riuen). Si que és cert que hi una tendència associacionista important dins del món del circ, aquí a la nostra ciutat. I també gent com tu que feu propostes arriscades i que arriben com idees innovadores a països que tenen altres maneres d’entendre el clown.

G. A.: Jo el que crec que aquí encara queda molta pedagogia per fer, dintre del món mateix de les arts escèniques. Potser jo mateix no sé encara el que sóc. Sóc soci de l’AADPC, però ara que m’han donat un premi a Tàrrega i no surto a l’ENTREACTE dins la secció de premis, potser perquè és clown?

P. P.: En això tens tota la raó. Tenim companyies de circ que estan gaudint d’unes gires internacionals estupendes, però en el moment dels premis, hi ha molta ignorància cap a la gent del circ. Jo crec que la disciplina del clown es troba dins de les arts escèniques i per posar un exemple, en el llistat dels Premis Butaca, el circ no existeix. Hi ha un premi calaix de sastre i allà hi entrem tots: titelles, mims, mags, pallassos. Crec que si fas macramé també tens dret al premi: Altres disciplines (riem). O els premis Max, que son els premis de “la Catedral de las Artes Escénicas”, no existeix el circ. I no som quatre gats que estem funcionant. No s’entén per què no hi ha aquest reconeixement…

P. P.: També hem d’aprofitat l’ocasió per dir que a les cases grans del teatre de casa nostra, parlo del TNC o del Lliure, espais que són de tothom, crec hauria de ser més fàcil trucar a la porta i que se’ns escoltés. A vegades en aquests espais, els pallassos i les pallasses han quedat relegats a fer funcions matinals infantils els dies de Nadal. I penso que nosaltres dos, com molts d’altres que hi ha i molt bons, reivindiquem un tipus d’espectacle d’aquest gènere, però també per a adults, com hi ha a moltes altres programacions serioses d’arreu del món.

G. A.: Potser la clau no està tant entre pallassos i actors, sinó entre produccions dels mateixos teatres públics o produccions pensades des de les mateixes companyies. Ha de quedar molt clar que en el món de l’espectacle català hi ha dos espais molt diferenciats: Barcelona i la resta de Catalunya. De l’estada a Barcelona no en menges, és l’aparador i si et va bé surts a la premsa i ajuda a que et surtin “bolos”… diuen. És fent “bolos” pel territori on gaudeixes i pots fer una mica de bossa. El tema està en si et produeixen o et produeixes. A mi m’interessa ser amo de la meva creació i això té un cost econòmic i de risc de no entrar en les programacions oficials. Ja no et dic Barcelona!

P. P.: Però perquè no podria ser que tu pensessis el teu espectacle i els teatres públics del nostre país programessin aquesta creació sense necessitat d’intervenir en la producció del projecte?

G. A.: Alguns teatres s’han acostumat a fer produccions de tres mesos. Dos d’assajos, un de representacions i fora.
I vinga gastar pasta!

P. P.: Aquesta és la gran diferència. Jo, i penso que tu també, quan parim un espectacle, el fem amb la voluntat de portar-lo tota la vida. Vaig sumant espectacles i els tinc tots en cartera. Tenir repertori i anar fent el que et demanen en cada moment. Aquesta també és la nostra llibertat. La gran diferència entre
tu i jo potser és que a tu d’entusiasme crear i jo ho passo fatal cada cop que he de fer néixer un nou espectacle. És el procés més angoixant del món, però he arribat a pensar que sóc masoquista perquè n’he creat uns quants. Només sóc feliç quan per fi entra el públic a la sala.

G. A.: A mi m’apassiona la creació, a porta tancada; m’agrada aquest procés. Gaudeixo. Hi ha una tècnica i un mestratge que apuntala el camí que vaig fent per arribar a l’objectiu final. Hi ha una part que sí que necessites la reacció del públic… però el teatre i sobretot la comèdia sol tenir sempre una base matemàtica.

P. P.: Ui… aquí discrepo. El que funciona en un espectacle d’actors no sempre funciona en un espectacle de pallassos, perquè hi intervé un element sempre canviant que és el públic. S’ha d’escoltar molt. No et pots tancar amb tu mateix.

G. A.: Evidentment! Però no tot es deixa a l’atzar. Hi ha d’haver una base. Així s’assaja. Però llavors, diga’m, les teves funcions cada dia deuen ser diferents, segons el públic que tens?

P. P.: No… jo m’aferro a una estructura i sóc molt disciplinada. Però els primers minuts sempre són de tempteig, com quan vas a sopar a casa d’algú que no coneixes… demanes un permís… hi ha una complicitat, vols caure bé… al cap d’una estona ja es perd la formalitat.

G. A.: Jo ho veig molt diferent. A mi m’agrada la sala d’assaig. La prova en solitari. No vol dir que no pensi en el públic, però vull crear sense condicionants. Jo tinc claríssima la filosofia d’aquest ofici. Fer les coses a poc a poc, artesanalment i picar pedra. Utilitzo el clown per aconseguir aquests objectius, però no em sento lligat a ell, encara que no sabria fer res més.

P. P.: Mira, en això hi estem d’acord! Estimem aquesta feina i està demostrat que s’hi pot arribar per diferents camins. (sospira) A mi m’agrada posar-me el nas per fer de pallassa….

G. A.: (sospira) Sí, és una opció, però tampoc és necessari…

Els deixo conversant… hi ha passió i tendresa en els seus arguments. Ha estat una conversa interessantíssima. Dues generacions cara a cara. Dues maneres d’entendre aquest art tan personal de fer riure. Finalment arribo a la conclusió que cada pallasso i cada pallassa és fruit del temps que li ha toca viure. Amb nas o sense: per favor! Que passin els clowns.

Per Martí Peraferrer – Fotografies: Irene Roé